És temps de recollir fruits
La nit abans costa adormir-se. Repasso mentalment: les tisores estan esmolades i engreixades des de fa dies, les galledes estan a punt, l’esmorzar és al cistell, el raïm està madur... I així un i altre cop fins que Morfeu se n’apiada.
Esprémer el suc del treball de tot un any i convertir-lo en bon vi
El Priorat és tan petit...
A trenc d’alba enfilem el camí del Mas cap a la vinya, la fresca de la matinada, la rosada, les olors de la flor de la gavarrera, el gessamí salvatge, la camabruna, del fonoll assecant-se... I del raïm madur.
El sol que a poc a poc es va aixecant per darrere de la vinya ens anuncià que serà un dia llarg; l’arengada amb raïm i el porró de vi ens faran agafar forces per seguir.
La llicorella es va escalfant a mesura que avança el matí. Entre els ceps, els riures de l’alegria de la verema dominen la vall.
Que des de la meva vinya, veig la vinya del veí...
Les galtes vermelles del sol, els cabells despentinats, els dits enganxosos del sucre del raïm... El dia però, no s’acaba, és al celler on habiten les bèsties de Pandora. Des de dins la tina espero que vagi caient el raïm per trepitjar-lo com es feia antigament a la comarca: amb els peus.
Al vespre, de camí a casa, el cansament t’envaeix el cos però un somriure es dibuixa als llavis i l’alegria inunda l’ànima. Fa fresca, quasi fred. Se sent com el vent acarona les fulles per fer-les caure.
La tardor ens anuncia que l’estiu ens deixarà el record de les primeres cireres madures que deixen la llengua vermella i que les maduixes petites són les més dolces. Ens anuncia també que l’hivern està arribant a pas lent. S’apropa el temps de fer casa, de fer caliu amb la gent propera i de compartir una copa de vi.
